LA CAMPANA DE L'ERMITA I EL CASTELL

              En aquesta entrada vull centrar-me en la singular història de la campana de l'ermita, així com les seues diferents ubicacions i la seua relació amb el castell de Castalla. Abans de res vull deixar clar que en la història que vaig a narrar, part d'ella està documentada però també hi ha una altra part que és exclusivament de transmissió oral dels nostres avantpassats.

           Aquesta campana no té en la seua inscripció la data de la seua fosa, però segons Francesc Llop, antropòleg i president dels campaners de la Catedral de València, per la seua tipologia i gravats gòtics es tracta d'una campana fosa al voltant de l'any 1565 pel fonedor Juan de la Sierra natural de Cantabria i resident en Xátiva. Uns anys abans va començar l'edificació de la nova església de Castalla en el lloc que hui ocupa l'Ajuntament, però en començar els fonaments es va comprovar que no hi havia fermesa en el sòl per a un edifici d'aqueixes dimensions i que a més emanava aigua, per la qual cosa es va desistir d'aquesta ubicació pensant en un altre lloc més estable, sent aquest el que ocupa en l'actualitat i començant les obres l'11 d'abril de 1562, data en què es va col·locar la primera pedra. Malgrat no haver trobat documentació que ho acredite és deduïble pensar que es va fondre la campana per a aquesta nova església en coincidir exactament en les seues dates.

             Sense estar concloses les obres, el 2 de setembre de 1571 va tenir lloc la benedicció de la nova església parroquial, traslladant-se el Santíssim Sagrament de l'antiga església, (hui ermita de la Sang) a la nova. Al no estar el campanar finalitzat sembla que es va decidir col·locar aquesta campana en una espadanya sobre la façana principal de l'església, tal com apareix en diverses fotografies datades sobre el 1880.

          A partir de l'any 1626 comencen a instal·lar-se, a poc a poc i amb el pas dels anys, quatre campanes noves en el campanar, per la qual cosa i unit la mala accessibilitat que la espadanya tenia, aquesta campana que ens ocupa aniria quedant en desús, a part de que les noves instal·lades eren totes d'una grandària considerablement major i lògicament més accessibles per als seus tocs.

              En 1918 el rei Alfonso XIII consagra Espanya al Sagrat Cor de Jesús, per la qual cosa en moltes localitats comencen a erigir-se imatges a aquesta dedicació. Ací a Castalla, com és lògic, no podíem ser menys, i fent un típic reflex al propi caràcter “castallut”, calia fer una imatge “ben gran” que es va instal·lar sobre la torre grossa del castell. No hi ha constància escrita de qui va donar el primer pas per a erigir aquesta tremenda imatge, si la marquesa de Dosaigües o el rector de Castalla, la qual cosa sí consta en escriptura pública datada el 16 de maig de 1928 pel notari de València D. Miguel de Castells i Cubells és el següent:

             Que la molt il·lustre Sra. Na María Dasí Puigmol fa donació a En Juan Miguel Beneyto Marrahi, rector de Castalla i els seus successors, de: “1º Un tros que comprèn tot el terreny que ocupen els derruïts murs i antic solar de l'històric castell de Castalla, i a més una zona al voltant de dit terreny amb una superfície total d'una hectàrea; lindant pels quatre punts cardinals amb la resta de la finca on se segrega, valorat aquest terreny en 200 ptes. 2º Una servitud de pas de carro sobre la resta de la finca, que queda de la seua propietat per a arribar a la parcel·la donada amb una amplària de 4 m. per la longitud necessària a partir des del camí anomenat del calvari públic que arranca en l'ermita de la Preciosíssima Sang, que limita segons queda dit amb la finca total sent aquesta longitud aproximadament de mig quilòmetre. El valor d'aquesta servitud es xifra en 50 ptes”.

               “La molt il·lustre Sra. compareixent fa la donació amb la condició que la finca donada ha de destinar-se exclusivament a la construcció d'un monument religiós amb una efígie o estàtua del Sagrat Cor de Jesús, en el qual s'edificarà una ermita dedicada al culte catòlic públic”.

            En 1929 es construeix la imatge per subscripció popular dels catòlics veïns de Castalla i s'habilita la planta baixa de “la torre grossa” com a capella o ermita tal com exigia la propietària i donant del castell. Com no podia ser d'una altra manera tota ermita o capella havia de tenir la seua campana i com la que ens ocupa havia quedat en desús per la seua complicada ubicació sembla que es va decidir traslladar-la i instal·lar-la en el propi castell. No hi ha constància clara del punt exacte que la campana va ocupar. (Aquesta col·locació és un fotomuntatge)

             L'any 1937 aquesta imatge es va destruir, (en la cripta de l'ermita existeix un petit tros de dos dits) igual que la capella o oratori existent en la planta baixa de “la torre grossa”. També van ser derrocades les campanes del convent, la xicoteta de l'església i la de l'ermita. per a fondre-les en material bèl·lic, però tant aquesta campana com les tres majors de l'església van córrer millor sort, podent arribar fins als nostres dies.

            En 1939, després de finalitzar la guerra civil, s'intenta recuperar les tres esglésies que havien quedat literalment arrasades, en restablir-se novament el culte en l'ermita i amb la nova imatge de la patrona, es va pensar  resituar aquesta campana en la espadaña de l'ermita, baixant-la des del castell fins a aquesta nova col·locació.

               Durant els anys seixanta i principis del setanta es va restaurar aquesta ermita en diverses fases o etapes, en una de les primeres se li va substituir a la campana el tradicional jou de fusta per un nou de ferro de Salvador Manclús de València, pel perill de caiguda que s'apreciava a causa de la deterioració per la seua gran antiguitat. Uns anys després en tocar-li el torn a la façana, com la espadaña també amenaçava ruïna, es va pensar a derrocar-la i traslladar la campana a la casa dels ermitans (en actualitat “dels majordoms”) enfront de la pròpia Ermita, afirmant-se que així aquests podien executar tots els tocs sense eixir del seu habitatge. També a principis d'aquesta dècada es va col·locar una altra imatge del Sagrat Cor de Jesús, però d'una grandària moltíssim menor que el precedent, per açò ja no es va col·locar sobre “la torre grossa” sinó que es va posar sobre una roca entre aquesta i el calvari, però com el material no era de qualitat, perque era de cartó pedra, les inclemències del temps ho van deteriorar fins al punt que va haver de ser retirat.

            L'any 1990 el M.I. Ajuntament inicia les gestions per a la compra del castell al marquès de Dosaigües, el qual va accedir a la venda i en realitzar els tràmits oportuns, es va comprovar que el propietari del recinte del castell era la parròquia de Castalla. Seguidament va ser informat el rector D. Luis Cerdà d'aquesta situació, qui va optar per l'opció de regalar-ho a l'Ajuntament, però com l'església no pot regalar propietats, va haver de vendre-ho, realitzant-se aquesta venda per la simbòlica xifra d'una pesseta. Per algun motiu que ignore aquesta venda no s'ha fet constar en el registre de la propietat, on segueix figurant a nom de la parròquia, al menys així era fins fa uns mesos.(He pogut comprovar personalment com alguns guies del castell se'ls oblida aquesta part de la seua historia). Segons José Bernabéu, el marquès va realitzar la venda dels terrenys limítrofs al castell per la xifra d'un milió de pessetes.

         L'any 2011 vaig rebre una notificació de l'abans esmentat Francesc LLop en el qual se m'afirmava que deuria deixar de tocar aquesta campana pel gran perill de trencament existent pel seu conjunt de truja metàl·lica així com el motor de vol continu, fins que poguera ser restaurada amb la seua tradicional truja de fusta i motor d'impulsos (que funciona com si fóra manualment) per ser una campana gòtica d'alt valor patrimonial.

            Certament açò va provocar en mi una situació de gran contradicció, d'una banda i com és lògic, volia preservar la campana sense deterioració alguna per a les futures generacions i per una altra no podia consentir que deixaren de sonar els seus tradicionals tocs amb la salutació diària a la Mare de Déu amb el toc del Ángelus, a Missa, Rosari, voltejos en les solemnitats i processons, etc. Li'l vaig comentar al meu amic Francisco José Rico “Pallisa”, sagristà de l'ermita, qui fent una vegada més honor a la seua abnegada labor en l'atenció a la Mare de Déu i el seu patrimoni, em va afirmar que comptara amb ell per al que fora menester. Seguidament vam procedir a demanar pressupost a l'empresa que havia restaurat feia  alguns anys les campanes de la parròquia, perquè  era garantia d'un bon fer; i a continuació ems vam reunir amb el rector D. Salvador Valls per a informar-li del tema, qui ens va afirmar que opinava que sí que s'hauria de restaurar, però que era un moment complicat perquè s'estava arreplegant diners per a poder sufragar les pròximes obres del pis de l'església. A continuació ems vam reunir amb Juan Antonio Mira (tècnic de patrimoni de l'Ajuntament) qui també va mostrar gran interès per aquesta restauració, però que alhora tampoc veia possible que en poc marge de temps l'Ajuntament poguera escometre-la; en part a causa de la gran crisi econòmica en la qual estàvem immersos.

              Se'm va ocórrer una solució que podia considerar-se en certa manera “salomónica”, perquè podíem d'una banda preservar la campana antiga sense perill de trencament i mantindre la tradició dels seus tocs; aquesta solució era fer una similar nova, perquè el preu era moltíssim menor que la restauració, ja que en ser aquesta campana carent de valor patrimonial, podia seguir amb la seua truja metàl·lica i motor de vol continu, passant ja l'antiga en el mes de maig del 2012 a ser exposada en el museu parroquial sense ús, a l'espera a poder fer front a la seua restauració. Vull agrair en aquest punt a una persona que anònimament va abonar l'import de la nova campana com a regal a la Mare de Déu, sense oblidar-me tampoc de Tomás Bordera, José Miguel Mira, Oscar Reche i Víctor M. García, els qui es van oferir voluntaris per a realitzar totes les tasques del canvi de les campanes.

          Quasi amb tota certesa estarem parlant de l'instrument musical més antic de Castalla (quasi 500 anys) i en tot aquest temps ha acompanyat a multitud de generacions en la seua vida quotidiana amb el seu preciós so. Al meu entendre, un museu no és lloc per a una campana, per açò crec que deuria ser restaurada quan es puga i tornar als seus tradicionals tocs.

          Vull donar les gràcies a Tino Carbonell, amb qui em vaig reunir per a intercanviar impressions sobre aquest article i sobre un altre treball que està realitzant ell, on em va aportar molta informació, una de les més apreciades per a mi va ser el constatar que l'any 1464 ja hi havia una campana instal·lada en el castell, per la qual cosa probablement també tindria la seua capella o oratori, cosa que d'altra banda és lògic deduir, perquè qualsevol casa senyorial, caseriu  o finca particular la tènia. En un futur, espere no molt llunyà, realitzaré una entrada més concretament sobre aquest fet.

.